dilluns, 9 d’abril de 2007

Els Óbits


Qui no a pensa't mai en escapar-se al camp, passar
uns díes en aquesta formidable cova sería una bona
solució. Té capacitat per a un parell de famílies, i de
ben segur, que caçar per menjar será un bon passatemps.
(Fantasíes)

Un día especial al Parc Natural de Sant Llorenç del
Munt i l'Obac, temps difícils arriben, així que haurem
de suar per poder continuar.

11 comentaris:

Pau Vallvé ha dit...

ei!
sóc el primer en comentar!
Et linkaré així que m'hi torni a posar!

Au! (tosdexoc)

Anònim ha dit...

Neeeeeeeeeeeen

L'aventura ja fa mesos que ha començat a la cova de cankasa, aquest és el primer aniversari que passes junt a nosaltres, entre crits de veïns, capullos que es descapullen en nits misterioses, nyigus nyigus i crits esgarrifants a mitja nit, aromes de marroc que s'estenen al llarg del camí fins a la nostra cova, llagrimes de cocodril que les sorprens mentre s'amaguen, i moltes altres aventures que han passat i sen's dubte passaran dins i fora d'aquesta cova, junts i endavant, a la muntanya i a la cova.

independència, socialisme i felicitats! ;)

un que ja saps qui és...

Anònim ha dit...

Ei, no m'he pogut estar d'escriure... A més em dóna la sensació que ahir no vaig posar prou èmfasi: Gràcies pel missatge pq just va arribar en un moment q ho necessitava.
Per cert, molt maco el blog. Ara, quan em deixis et faré d'assessor ortogràfic...XD. Apa q vagi bé!

Anònim ha dit...

M’agradaria saber les grans històries que han sentit aquestes coves, segur que aquestes històries ens recordarien els nostres millors i pitjors moments.
Histories de gran diversió on segur els guerrillers per passar l’estona es divertien simulant petites estratègies d’atacs, mentre uns protegien el seu gran territori dins d’una petita cuina improvisada i es defensaven amb un parell de draps, els altres intentaven conquerir-la a com de sabata i petites bombes de pintura.
Segur va haver-hi històries d’amors i desamors, històries de viatges a llocs idíl•lics com podria ser l’Argentina, o somiaven amb la llibertat de la terra que defensaven, els seus Països Catalans.
Segur van tenir molts moments difícils, però els guerrillers eren com una gran família, i s’ajudaven entre ells i ràpidament oblidaven les penes tots arreplegats a una petita taula i tornaven a riure i ser feliços dins d’aquella cova que ells consideraven comKasa seva.
Com molt be dius drmuntanyenc, s’acosten temps de tempesta, a partir d’ara ens haurem de procurar aixoplugar, que sinó ens tornarem a mullar.

PD: Un que ho veu tot
Eduardo Martínez de Pisón

Anònim ha dit...

Nicolas.
espero que no te inporte que te comente en castellano.inpresionado me tienes con este pedazo de bog.espero que estas abenturas que estas viviendo sigan siendo productiba y que sigas ganado como persona,eres de esas pocas personas que le gusta darlo todo sin esperar nada a cambi,eso te hace grande.por muchas montañas que subas nunca podras subir una como tu corazon(lo tienes muy grande)de un amigo que te aguanta la escalera cuando estas en las alturas.

Anònim ha dit...

Aquest comentari va dirigit al noi que se li creman els pastissos, al mal educat que no fuma marihuana i al "bocas" que no mantè la boca callada i fica la pota com ningù.
Als tres nois que ahir van aconseguir que en 10 minuts hem crispes d'una manera que nunca ho habia fet mai.
Als tres cafres que li haguès fotut una hostia a cadascun i m'hagues quedat sola...alguns li vaig poder retornar amb la mateixa moneda i a l'altre no hem vaig volguer jugar la vida amb la seva "borderia".
A tots tres un "petonaç" molt gran i si n'hi han faltes d'ortografia ho sento soc aixi de CHOLA.

DeRobles el Muntanyenc ha dit...

No tinc paraules per descriure lo afortunat que hem sento llegint els comentaris que escriviu, tot són sentiments.
Nicolas, todo el amor que me mandas es recíproco. Me siento feliz cuando me sostienes la escalera mientras cambio águilas en la gran sala de nuestro teatro.
I per vosté, estimadissima Julia, un apartat especial; el pastís s'em va cremar (era el primer que feia en tota la meva vida), pero de ben segur, que les meves truites li van encantar, be que se les menjaba...
Sento que es crispés en 10min, no era la nostra intenció, aixó suposu ja ho deu saber, tot era del "bon rotllo".
La primera impressió sempre he pensat que no és la vàlida, has de coneixer mínimament una persona per poder opinar sobre ella, i vosté és una gran persona, com poques n'hi han.
Esperant veure-la aviat per CanKasa, sempre que no vingui acompanyada per cap membre d'un cos de seguretat, per poder gaudir del seu somriure i el seu bon rotllo.


Albert

Anònim ha dit...

Eze blog!!! q interesant!!
a seguir amb el blog i la pagina q ta quedant mlt wuapa!!!
un besu!!

Anònim ha dit...

a veure si per fi....ho aconsegueixo.
vull dir que no se mai on ets. on ets???
si a tu t'agrada endavant, demanaré que hi hagi cobertura al cim de les muntanyes. muà, muà

Anònim ha dit...

Nicolas:que pasa chabal,acabo de inbentar una alarma para biciclestas jejejeje,esque no te enteras para que no terompan los candados es mejor dejar las llaves puestas aayyyysss xdxd.
bueno señor alcornoque digo derobles.aber si escribimos algo mas.

Anònim ha dit...

res,de rooobles, por aqui mirando este lindo blog,esto es vida o mejor dicho vivir.
saludos desde la tierra de las vacas y el che.